ja no penjo storys

Fa un temps vaig prendre una decisió conscient: deixar de publicar instastories de manera habitual.

Des que he regulat el meu sistema nerviós, han canviat moltes coses. Una d’elles ha estat la necessitat constant d’estar hiperconnectada, d’ensenyar on sóc, què faig i amb qui estic a cada moment.

Abans ho feia perquè pensava que era part de la meua feina com a creadora de contingut, però la sort de la meua feina és que soc jo qui la defineix.

Vull ser lliure de no mostrar-ho tot, de no sentir que ningú ha d’estar pendent de mi, i també de no viure pendent dels altres.

No vull que el mòbil sigui una extensió del meu cos, vull que sigui una eina que faig servir quan tinc alguna cosa a dir.

Els stories poden ser una eina útil, però també una gran distracció: del focus, de la presència i del dia a dia. No crec que sigui tan important ensenyar constantment què estic fent sense cap intenció de comunicar res més. Tampoc vull contribuir a que altres persones es desconnectin del seu moment present per mirar el meu.

De fet, vull tot lo contrari, que tothom estigui més pendent del seu present, i si miren les xarxes, almenys que sigui per trobar alguna cosa valuosa, ja sigui informació o entreteniment de qualitat, però no contingut buit.

M’ha costat arribar a aquesta conclusió, perquè sentia que si no ensenyava tot el que feia estava fallant a la gent. Però en realitat m’estava fallant a mi i per conseqüència acabo fallant a tothom.

Si vull crear millor contingut, primer he d’estar més centrada, amb més focus i presència. I una de les coses que més em distreia era el contingut ràpid: el que es consumeix i desapareix en 24 hores. El curtplacisme.

Després d’un temps practicant-ho, i veient que el món no s’acaba i que ningú m’ho reclama ni ho necessita, he entès que estar menys visible als instastories no és desaparèixer. És, en realitat, estar més present.

I conseqüentment, tot el que creo, comparteixo i comunico neix ara des d’un lloc més conscient i més honest.