crear és sanar

Per a mi, crear és sanar. He passat 3 mesos (90 dies) de ruptura amb la meua parella, i gravar-ho m’ha ajudat a entendre’m a mi mateixa, veure’m des de fora i transformar tot el que estava vivint. No busco salseo ni cridar l’atenció: busco sentir, sanar, créixer i compartir-ho, perquè sé que pot ajudar algú més. Aquest és el meu do: analitzar, posar paraules al que sento i donar-li forma a través de vídeos.

El vídeo sintentitzat seria: al principi estava ferida, trista, apagada, fins i tot depenent, dubtant si havia pres la decisió correcta. Idealitzava la relació tot i que sabia que m’estava fent mal. Em sorprenia que ell respectés el contacte zero, i això encara em removia més. Però respectar un límit és el mínim, i la meua reacció mostrava la falta de fermesa que tenia posant-los.

Amb les setmanes, el silenci es va fer gran. Vaig decidir no escapar: no festes, no cites, no tapar el buit. Només plorar, reflexionar i sentir. Aquella noia trencada de les primeres setmanes es va anar transformant en un drac enfadat que treia fum pels queixals. Tampoc era el lloc ideal per quedar-m’hi, però era una etapa necessària per veure tot lo bo i lo dolent amb claretat.

A partir dels 3 mesos vaig entrar a la fase de l’acceptació. Vaig deixar de veure’l com el millor o el pitjor del món per veure’l com el que era: una persona amb qui vaig connectar moltíssim, amb qui vaig viure una connexió emocional, espiritual i física molt profunda, però amb qui també em vaig fusionar massa fins a perdre part de mi, de la meua identitat. Vaig confondre amor amb intensitat, quan l’amor real és pau, calma i tranquil·litat.

Una frase que em va ajudar molt a no trencar el contacte zero i no tornar va ser escriure una llista de tot lo dolent i pensar: t’has desfet d’un problema. També, sempre que tenia ganes de parlar-li, anava al meu diari i em posava a escriure tot lo que em passava pel cap, com ara però a mà. Vaig pensar que si amb el temps no millorava sense ell, el problema no era la relació, seria jo. Però amb el temps anava millorant moltíssim, molta més autoestima, més ganes de viure, més vitalitat, més força, disciplina… i allò que no millorava, ja me’n vaig encarregar de millorar-ho fent teràpia.

Al final, per molt que done mil consells, lo que de veritat cura és el temps. Igual que una relació forta necessita temps junts per consolidar-se, una ruptura necessita temps separats per cicatritzar. Durant tot este procés he fet molta autoconeixença: teràpia, enneagrama, carta astral, observació, meditació, escriure, reflexió… per què reacciono així? D’on surten les meues ferides? Per què unes coses em costen més i d’altres les tinc tan fàcils?

Però quan portaveu? 8 mesos. Ah, no és res això.Sí que ho és, quan estava amb ell havia projectat tota una vida junts, haviem pensat com seria la nostra boda, casa, fills, viatges, projectes, vida… volia un fill exactament amb la seua cara i forma de ser, des que el vaig conèixer, passava més temps amb ell que amb mi sola, jo jurava que em moriria al costat d’aquesta persona, que si venien dies dificils faria el possible per solucionar-ho i estar al seu costat, m’ho vaig jurar a mi mateixa perque l’estimava en bojeria, em creia de veritat que Deu m’havia fet un regal, que era l’home de la meua vida i que era amb ell amb qui ho faria tot per sempre i així ho volia. Però hi ha coses que no es poden tolerar. L'amor no ho pot tot.

Li vaig veure la seua essència pura; això és el que ens va unir i enamorar. El que em feia mal era la seua coraça: aquella manera d’actuar des de la por per protegir la seua vulnerabilitat. Però amb mi, aquesta coraça no era necessària, perquè jo no tinc cap intenció de fer mal a ningú. M’encantaria que evolucionés, però no puc viure esperant un canvi que no depèn de mi. Si algun dia passa, ha de ser per ell. Jo només puc acompanyar.

I si vull veure un canvi a fora, en relacions sanes, he de començar per mi i no senyalar tant. Per això he fet un “contracte de casament” amb mi mateixa: el 2026 jo soc la meua novia. M’he jurat amor i vull descobrir qui soc jo sola, viure’m, sentir-me, crear, pair i deixar la ferida neta, per poder construir una futura relació sana.